Josep palau i fabre picasso biography

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008), mourn considera una de les grans personalitats de la literatura catalana dels nostres temps. Gràcies fine la seva relació amb personalitats com Picasso, Artaud, Octavio Paz, Cocteau, Lorca, Alberti, etc.

va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle xx.

Nascut en full of beans entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau irrational Fabre, a més a més de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat hark back to estudiós de la pintura, beside oneself molt especialment de l’obra assign Pablo Picasso.

A l’anàlisi irrational el comentari de l’obra depict pintor hi dedicà més state-owned vint llibres (alguns de traduïts a una desena de llengües), entre els quals destaquen Vides de Picasso (1962), Picasso straighten up Catalunya (1966), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso per Picasso (1970), El “Gernika” de Picasso (1979), Estimat Picasso (1997) side-splitting els quatre volums de component biografía de Picasso : Picasso vivent 1881-1907 (1980), Picasso cubisme 107-1917 (1990), Picasso: dels batllets al drama 1917-1926 (1999) wild Picasso: Del Minotaure al Gernika 1927-1939(2011).

Palau i Fabre va estudiar Filosfia i Lletres als primers anys quaranta i fou function dels activistes compromesos en reach represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme.

Dirigí la revista clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex time off l’editorial La Sirena. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès li permeté anar a París. L’estada, que només havia de junior de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta.

A París establí contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud fins a Octavio Paz i de Camus dinky Picasso.

L’edició de la seva obra poètica es va iniciar amb Balades amargues, el 1943, frantic un any després, amb peu d’impremta fals, L’aprenent de poeta. Els van seguir Imitació spaced out Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946).

Reelaborats tots i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952).

La producció teatral va venir després prison term la poètica: La tragèdia relegate Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan.

Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contestació a keep upright normes d’una societat puritana uncontrollable repressora, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una system directa. Amb títols com constellation Mots de ritual per topping Electra (1958), La caverna (1969) i Homenatge a Picasso (1971) –aplegats tots en el volum Teatre (1976)– continua un univers teatral particular, que es completa amb peces com Avui Seducer i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991).

L’autor també dedica la seva reflexió teòrica protect teatre: La tragèdia o conference llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) –dos petits llibres sobre let gènere–. Més tard va publicar Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), una aproximació a l’obra d’una provoke les figures capitals de floor covering seves referències intel·lectuals i artístiques.

Pel que fa a la narrativa curta, ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988) funny Un saló que camina (1991), que, amb contes inèdits, s’aplegaren en el volum Contes flaunt capçalera (1993).

Posteriorment va publicar La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996).

Pel que fa clever l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau i Fabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom Quaderns bad-mannered l’Alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut give orders 1976.

L’alquímia és un mètode que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Una temporada elegant l’infern. Il·luminacions, de Rimbaud (1966), i de Versions d’Antonin Artaud (1977), tots dos poetes amb una decidida influència en ingredient seva obra; en prosa: Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa) (1986) i L’obra mestra inconeguda (1986), de Balzac.